La Guest House

Si. Visc en una Guest House. En un típica casa Victoriana (a la foto, la que senyala el cartell d'Shrader), amb escales llargues abans d’arribar a la porta. Tota la casa està plena de records de viatge i relíquies: deu haver estat una família molt viatgera. Les escales fan nyic nyic i el mòbil del jardí (perquè hi ha un jardí molt maco) fa clink clank amb el vent. Els llums s’encenen de totes les maneres possibles: amunt i a baix, estirant, empenyent, girant...un lio vaya. L’habitació molt lluminosa, àmplia amb mobles antics. Així que si, que en aquest sentit em sento com a casa, a Salardú.

Ara bé....els habitants.....ui els habitants! Vaya tela amb els habitants de la casa (m’hi incloc jo també?). Us explico. Podríem dividir la cas en tres parts: la part de baix, on hi viu la matriarca de la casa; la del mig que és on viuen els inquilins (usease, entre altres: jo) i la part de dalt on hi viu el fill de la matriarca, que és amb qui faig els tractes.

La matriarca és una senyora gran gran arrugada arrugada bola boleta. Molt afable, molt. La mires i desprèn una clama més maca! No se per que em recorda a algun personatge de la guerra de las Galaxias....potser és família del mestre Ioda?
El fill, doncs el fill no se pas per on agafar-lo...home d’uns 50 i tants, gran en dimensions, bastant American looklike... i que a vegades és amable i altres vegades és massa amable...m’enteneu oi?
Els inquilins: doncs tenim al senyor invisible, que és un individu que viu al costat de la meva habitació i que he vist (en serio) tres cops i de refiló. Sabeu el típic negre elegant? Doncs això. No puc dir el nom perquè no el sé. No puc dir que fa perquè no ho se.
A continuació hi ha la senyora incombustible, que és una dona, amiga de la família, que té més de 80 anys i és de los Angeles (LA, com diuen aquí). És una nòmada, i passa temporades a diferents llocs: uns mesos a L.A., uns mesos aquí, uns mesos a la India. Si, si, heu llegit bé. La India, olé amb la senyora. I no us ho perdeu, que dissabte se’n torna conduint ella sol cap a L.A. Toma ya.
El següent a la llista és el musculman. Sabeu el típic tio de 54 anys, moreno cremat, ros tenyit, amb músculs inflats per tonelades de proteïna o hormones i/o gimnàs i roba apretada i fashion i que no para de parlar de ell ell i ell? Doncs un com aquest és el musculman . De Canadà. Arquitecte (fustrat). Tocat per algun (o més) tipus de droga dels 70. El seu objectiu a la vida és escriure la Biblia de l’Art (en general), llibre que tots els artistes (en general) llegiran per inspirar-se. Realment tot un person, però un person que marxa dissabte, per sempre, cap a la seva pàtria, Toronto.
I finalment, la nova adquisició, que he conegut tot just fa una horeta. La Doctor Ebro (tal com s’ha presentat). Turca i pediatra, que estarà aquí tres mesos. Sembla maca, maca però hiperdiligent. Acaba d’arribar d’un viatge de 17 hores i m’ha preguntat tot el que se li pot preguntar a una persona: que faig, d’on soc, a donde voy, de donde vengo, que menjo (coincidint que estava menjant un plat de verdura a assumit que soc vegetariana), que hi ha a la casa, on pot comprar, quin temps fa, si prenc cafe (on, a continuació de la pregunta ha dit: ah clar, no prendràs cafè si fas ioga...i jo: no no, si que en prenc, i ella..ja, però serà sense cafeïna..EING?!). Rollo metralleta sabeu? Sense esperar resposta de la primera pregunta. Pam pam pam. Pregunta pregunta pregunta. ?????. Imagineu com serà quan hagi dormit! Punt positiu: apendré a respondre qualsevol cosa en anglès. Punt positiu dos: aprendré algun plat Turc, que sempre va bé de saber.

Feliç Aniversari!

Avui, lluny d’aquí algú ha bufat un pastís de la Soms, i més lluny algú altre un pastís de Macarrons. Rodolí!

Bonica coincidència que compartiu el cumpleanys! Us desitjo el millor!

Penso en vosaltres i us estimo.

Ole, ole i ole!

Aquests ha estat un cap de setmana molt clar i català.

Clar perquè ha fet un temps fantàstic, tant que he sortit de casa cada dia vestida d’estiu per primera vegada des de que estic aquí (faldilleta i tirants), tot i que he tornat vestida d’hivern (ja que porto al bolso el kit mitges-samarreta-jersey).

I Català perquè la Eli i l’Albert (més conegut com el cuerpo) han estat per aquí. Ostres tu, quina il·lusió i que raro a la vegada! Realment va ser curtet però maco. Eli, que tot i que una mica més i fas saltar les alarmes del tramvia, em va agradar molt que entressis per un moment en l’estada a San Francisco! L’event principal va ser una barbacue americana amb l’Anna i família. Molt contents. Molt agradable. Una minicomitiva del departament ha San Francisco, té mèrit això! Ei, però tranquils! Que hi veu ser tots! El punt surrealista el van donar un grup d’adolescents CristFanàtics que després de fer una actuació supermegaguayquebienquecantoybailo ens van atacar preguntant que si creiem en el cel i en Crist. Molt fort tot plegat. Llàstima per elles que es van trobar amb un Guillem (el marit de l’Anna) disposat a reconvenir-les, to i que no li vam donar temps suficient. Els havíem d’haver preguntat que opinaven de la Gay Parade que es celebrava al dia següent (o sigui, avui) , a veure quina cara posaven!

I es que si senyors, avui ha estat la 37th Annual San Francisco LGBT Pride Celebration. Moltes carrosses, molta gent desfilant, moltes loques i molta gent rara. He de dir que m’esperava més espectacle, com que són tan exagerats aquesta gent pensava que seria algo fora de lo normal, i la veritat és que tot bastant light. Resumint, el moment més tendre: una parella de iaios en sidecar amb un cartell que deia “56 anys”. El meu trofeu: un collaret amb boles de discoteca dorades. El que més m’ha encuriosit: la presència al desfile de qualsevol cosa imaginable de la Bay Area: policia, bombers, basureros, Google, l'alcalde...tots amb la bandereta de l’Arc Iris. Esta bé que s’incloguin en l’event, és un passet més endavant.

La conclusió és que, comprovat experimentalment, aquí no celebren la revetlla de Sant Joan: no fogueres - no petards - no gent alcoholitzada a altes hores de la matinada. Per acabar, el símbol més vist avui i el que hauríem de conseguir en molts aspectes de la vida:

!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! = !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Solstici d'Estiu

Després de molta indecisió finalment m’he decidit a iniciar un Blog, així podreu estar al corrent de les meves activitats i reflexions a l’altra banda del charco. Ja se que ja fa bastant de temps que estic aquí, però ja se sap...un es situa, veu com va la cosa i poc a poc diu “ah mira, doncs tenir una experiència Blótica no estaria malament tampoc! I si no és ara, quant serà?”, bé, i excuses a part: Si, tots ho sabem, val, soc leeeentaaaaa!

Començo avui perquè és un dia molt especial, i es que és el Solstici d’Estiu (per si a Europa no us ha arribat la noticia, jo us ho dic). És un dia maco, recordat per tots perquè comencen les vacances, la caloreta, les terrassetes, els gelats, els banys, les festes majors, el sol, les siestes. Així que jo, tota pinxa, per celebrar-ho me n’he anat a dalt de tot d’una muntanyeta que queda a prop de casa a veure pondre’s el sol en l’oceà Pacífic. La vista, espectacular: tota la ciutat als peus canviant de colors a cada minut. La companyia, espectacular: tot de gent ben diversa que s’ha proposat el mateix que jo i que, al igual que jo, esperava estar sola dalt d’aquell turonet. El temps, espectacular: gent! Quin fred hòstia! Sort que a aquestes alçades no me’n fio ni un pel del temps de San Francisco i ja vig preparada. Un vent. Un aire. Una cosa.

Així que en aquesta situació he estat contemplant com el sol, en el Solstici d’Estiu, poc a poc s’amagava darrera d’una barreja de núvols i aigua, que poc a poc se l’ha anat engollint, jo atenta, esperant veure el rayo verde (que existeix, almenys a Cadis) que no ha aparegut. Poc a poc l’ha ciutat s’ha anat il·luminant. Meravellós moment en que una ciutat s’encén, com milers de cuques de llum.

I així es com he rebut l’estiu aquest any. Bé, així i amb samarreta interior, samarreta, jersei (de xandall, això si..), forro polar i paravent. Dèieu que fa calor pel Mediterrani?