Back to the future!

I si....ja han passat gairebé 6 mesos! Sembla mentida eh! D’aquí unes hores iniciaré el meu vol cap al futur, estrenaré unes hores que hagués viscut més tard aquí.

Marxo contenta, amb bons records, amb un somriure per la ciutat que m’ha acollit aquests dies. Tinc ganes de veure-us a tots i explicar les coses quotidianes de San Francisco!

Ens veiem força aviat. Són les 16:47 del 30 de setembre, d’aquí dues hores em venen a recollir...he de dir que estic nerviosa i no em surten massa bé les paraules, així que només us puc dir, tal com li he dit al Pacífic aquesta tarda calurosa del indian summer de San Francisco: c-ya!

...i ja són 26!

Escric aquestes línies i penso que no se ben bé quins són els límits temporals del meu 24 de Setembre del 2007, segons el meu calendari encara no ha arribat...però en canvi fa 26 anys, en aquest precís instant, la Vidalba ja havia conegut el món! Sigui com sigui, fer els anys a San Francisco és/serà tot un honor: em regalaré un passeig per carrers amb Cases Victorianes, una conversa amiga amb un desconegut, un dinar Thai i brindaré amb cava de California. Aquestes coses no és poden fer tots els anys!

Disfruteu molt del 24 de setembre per l’altre continent mentres jo dormo, després us prendré el relleu i ho faré jo per San Francisco!

Ah! No m’oblidaré pas de bufar les espelmes (encara que sigui un misto strike anywhere ) que si no, com hagués dit la Berta fa uns anys, no conta!

Que bé!

Que bé haver-vos tingut uns dies per la ciutat!
M’ha encantat ensenyar-vos raconets de San Francisco que jo he anat descobrint poc a poc, però també descobrir-ne de nous amb vosaltres..Ha estat (i és!!!) maco saber que estaveu (i esteu!!) ben a prop. Gràcies!

....gràcies per aquelles olives, per el matxego, la tonyina, el Idiazabal, les anxoves de la Escala, parmesà...oohh.....i els berberechos! No sabeu pas com m’han alegrat els sopars, tot un luxe obrir un llauna d’aquelles!

Los 4 + 4

Magníficos!

Viatge per California (un trocet)

Una miqueta tard, arriba la crònica del viatget per California que vam fer amb el David. Viatge de sol, de calor, de cotxe, de Motels, de paisatge. Viatge feliç. Una pinzellada de cada lloc, marxant d’un lloc amb el record de l’altre. I així, a pinzellades, us l’explico jo. Vam començar per una punteta del Gold Country buscant els pobles de l’Oeste i travessant una pradera i algunes muntanyes vam arribar al Mono Lake. El llac que glaça la sang, que esfereeix i dona pau a la vegada, un llac immòbil on l’únic moviment que hi ha és el dels milers (sense exagerar) de mosques que viuen a les seves vores. El llac ens va donar la entrada a Yosemite que vam travessar de punta a punta, fascinats amb els arbres que viuen i creixen a enormes plaques llises de pedra i amb els ulls alerta esperant l’aparició d’un òs. En ple sol vam regalar al parc la nostra visita i ascensió a les Nevada i Vernal Falls (van insistir molt que dues eminències com nosaltres havíem d’anar-hi) i el despedírem (al parc) amb un passeig per les sequoies gigantes (que, com diria la Valenciana de Oh! Europa: me les imaginava més grans!).

El següent objectiu era arribar al a costa, així que carretera i manta travessant la plana que separa la serra del mar. Paisatge: res – arbres fruiters – res – res –res –res – arbres fruiters- res. Vam anar a petar a un poble de interior proper a la costa (Paso Robles), que com a poble no tenia res, però on feien una Fira de Bestiar de la comarca: molt molt interessant i divertit. Música (5 dies abans hi havia tocat el Bob Dylan! Uau!), animals, rodeos, curses de porcs, cowboys (dels de veritat). Després d’aquesta parada, arribàrem a la costa, i contra pronòstic, al fred i a la boira (vam comprovar que és el lloc favorit de vacances del Death Valley!). A la costa i vam trobar platges verges (i molt, molt fredes), elefants marins, suaus penya-segats, lleons marins, riuets, foques, una carretera sinuosa, llúdrigues marines (l’Otter...l’altre gran amor del David!), una cascada que cau tranquil·lament a la platja (a la que desgraciadament no s’hi pot arribar..), entre altres moltes coses. La despedida del viatge va ser a Monterrey, i se’n destaca el tan esperat bany al Pacífic i un tour d’intentar veure balenes; el que no se’n destaca: els calamars fregits! Quina desil·lusió...quan arribi a Barcelona em penso posar les botes!

En resum, un viatge tranquil ple de bons records. Un viatge feliç per un trocet de California!

Anar al metge

Potser degut a que tinc les mans petites o potser al tatuatge de grafit que hi tinc (degut a la clavació d’un llapis Alpino sense punta durant la meva època escolar) o potser, i més probablement, degut al moviment repetitiu de pipeteig que faig al laboratori, de tant en tant tinc molèsties a la ma esquerra que m’impossibiliten bastant (i més per treballar).

Sigui com sigui fa uns dies, com ja vaig comentar, vaig tenir una crisi d’aquestes...i jo crec que més dolorosa que de costum, tant que vaig decidir anar al metge. Parlo amb la labmanager del laboratori i em recomana anar a un hospital que hi ha just al costat del Cancer Center (on per cert, estic treballant jo). Així que el David, la meva ma, jo i la targeta del seguro ens hi dirigim. Arribem, explico el que em passa, dono la targeta del seguro, parlen entre ells, parlen amb mi (molt amables), truquen per telèfon, i que no, que allà no em poden mirar, que millor que vagi al hospital central (que està al costat de casa meva). Ah molt bé, moltes gràcies diem. De res, diuen. Good luck, diuen. ALARMA! Bona sort? Necessito bona sort per a que em mirin la ma?

Boh! Anem cap a l’altre hospital i realment tenim sort, ja que em donen la última visita del dia: a les 8:45 pm. Em donen uns quants papers per omplir (un detall, donat que no puc moure la ma) que per sort omple el David (gràcies ;) ): posar el nom, l’adreça, el nom, l’adreça. Total, bastant inútils tots els papers. Degut a que tinc assegurança de viatge per 6 mesos pregunto (per assegurar-me) si ho cobrirà. Bueno, en principi si...a veure que diuen quan els aribi l’informe. Ah perfecte! I quan val una visita?, pregunto. Entre $80 i 150. Ah perfecte! Però no em pots dir segur si ho cobrirà? No. Ah! I és que el contracte de l’assegurança diu que cobreix “illness i injuries” però té una llarguíssima llista d’excepcions, per exemple que no cobreix mals que tinguessis abans d’adquirir l’assegurança. Arriba l’hora de la visita. El metge toca una mica la ma amunt i a baix. Em pregunta quatre coses en un anglés difícil d’entendre, entra altres, si me n‘havia sentit abans. Li dic que no, anant en contra dels deures del pacient....però diríeu que si sabent que potser doncs hauràs de pagar la visita? En menys de 5 minuts estic llesta: em dona quatre papers amb un parell de receptes (antiinflamatori i munyequera) i determina que és degut a la feina, que parli amb el departament de riscos laborals que m’ajudarà amb l’assegurança. Bon vent!

Al dia següent vaig a buscar la munyequera, tota contenta amb la recepta. Arribo al lloc i em donen un altra pila de papers per omplir. Iguals que els del dia anterior, aquest cop vaig sola ja que en principi havia de ser fàcil, així que amb dificultats els omplo. Els retorno, dono la targeta i em diuen que ells em poden donar el servei però que no saben si la assegurança ho cobrirà, que que faig. El demano si poden trucar, ho fan i els del seguro diuen que ja veuran quan arribi l’informe si ho cobreix. Fantàstic. Quan val? Pregunto. $58, però que a la tenda ho puc trobar per $25. En un estat de confusió de sentiments com ara ràbia, indignació i tristor intento replicar. I em diuen que així és el món de les assegurances....no ho trobeu trist? Decideixo anar a la tenda, i la infermera té el detall de imprimir-me de Internet el tipus de munyequera que necessito...La meva ma, jo, la targeta i els papers sortim per la porta, però abans la infermera diu: Good luck!.

Això ja parla per si sol, els metges normalment et diuen que et milloris o que facis bondat, no et desitgen sort per a que aconsegueixis que t’atenguin.

A la tercera tenda que vaig trobo el que necessito (o s’hi assembla) me la poso com em sembla i l’estona que a mi em sembla. Ningú m’ha dit com ho he de fer. Ara entenc la quantitat industrial de analgèsics que hi ha a les farmàcies, és tant difícil i car anar al metge que et deus auto-convèncer que no et fa mal o que no cal, que ja es passarà. Vaig tenir molta sort que aquells dies estiguessis aquí David, em vas ajudar i cuidar molt. Gràcies. Realment una cosa tant tonta com tenir mal a la ma aquí pot ser molt complicat de solucionar. Ens vam preguntar moltes vegades que passaria amb algo més greu o més urgent. També em pregunto quants dels homeless que hi ha al carrer ho són perquè un dia es van posar malalts i no van poder pagar la factura del metge.

Us en adoneu de la sort que tenim a Espanya? Espero que no ho deixem perdre...

SF without terremotos is not SF, ara si!

Jo dormia plàcidament quan de cop per algun motiu em vaig despertar. Un soroll de moviment de mobles vells i el balanceig del llit va fer aparèixer la paraula “terratrèmol” a la meva ment. Realment (ja que va ser suau) va ser agradable, i és que el moviment no és d’amunt cap a baix (tipus vibració com quan passa un tren o un camió prop teu) si no que és d’endavant a enredera, fins i tot crec que es va asomar algun record de nena, estan al cotxet i la mama movent-lo. Tot en pocs segons, enmig de la nit a tocar de la matinada. El David que intentava dormir al meu costat (procurant ignorar el jetlag) no se’n va adonar, ja que portava taps a les orelles (?¿?).

Detalls tècnics: http://www.cbsnews.com/stories/2007/07/20/tech/main3080108.shtml.

Ara ja n’he viscut un. Suficient. Esperem no veure “The Big One!”

SF without terremotos is not SF

...i és que si, he viscut el terremoto de rigor a San Francisco! I si, no només en la escala de Ritcher si no que també en forma de visites. Ambdues coses fantàstiques. La primera la explicaré amb detall un altre dia, la segona també. En aquest post prefereixo fer-vos un resumillo, una sinopsis, un abstract, dels motius del meu silenci blogal. Dit així de pressa i correns diríem que el primer motiu va ser la esperada i desitjada arribada del David a terres Americanes; el segon va ser la aparició (o reaparició) de una tendinitis al canell esquerra que em va deixar totalment inútil i que mereix un post en tota regla ja que vaig tenir l’honor de tastar el sistema sanitari dels US; i el tercer, precipitat pel segon motiu, unes fabuloses i inoblidables vacances per California amb el David.

De moment us explico això, que en realitat és com no explicar res, però almenys posa en situació i dona una miqueta d’intriga per el que vindrà en detall a continuació. Seria una mica com un episodi del Cor en divendres, no?

Ah si, una última cosa. Ja sabeu que Amèrica té la fama de que tot és molt gran. Jo ho corroboro. Ho corroboro i a més puc dir que m’he adaptat a la perfecció: aquesta foto ho demostra (prometo que no hi ha hagut intervenció del Photoshop, a que no David?).

Qui havia dit mai que era baixeta? EH!!!! Qui és la germana més alta ara?!?!