Anar al metge

Potser degut a que tinc les mans petites o potser al tatuatge de grafit que hi tinc (degut a la clavació d’un llapis Alpino sense punta durant la meva època escolar) o potser, i més probablement, degut al moviment repetitiu de pipeteig que faig al laboratori, de tant en tant tinc molèsties a la ma esquerra que m’impossibiliten bastant (i més per treballar).

Sigui com sigui fa uns dies, com ja vaig comentar, vaig tenir una crisi d’aquestes...i jo crec que més dolorosa que de costum, tant que vaig decidir anar al metge. Parlo amb la labmanager del laboratori i em recomana anar a un hospital que hi ha just al costat del Cancer Center (on per cert, estic treballant jo). Així que el David, la meva ma, jo i la targeta del seguro ens hi dirigim. Arribem, explico el que em passa, dono la targeta del seguro, parlen entre ells, parlen amb mi (molt amables), truquen per telèfon, i que no, que allà no em poden mirar, que millor que vagi al hospital central (que està al costat de casa meva). Ah molt bé, moltes gràcies diem. De res, diuen. Good luck, diuen. ALARMA! Bona sort? Necessito bona sort per a que em mirin la ma?

Boh! Anem cap a l’altre hospital i realment tenim sort, ja que em donen la última visita del dia: a les 8:45 pm. Em donen uns quants papers per omplir (un detall, donat que no puc moure la ma) que per sort omple el David (gràcies ;) ): posar el nom, l’adreça, el nom, l’adreça. Total, bastant inútils tots els papers. Degut a que tinc assegurança de viatge per 6 mesos pregunto (per assegurar-me) si ho cobrirà. Bueno, en principi si...a veure que diuen quan els aribi l’informe. Ah perfecte! I quan val una visita?, pregunto. Entre $80 i 150. Ah perfecte! Però no em pots dir segur si ho cobrirà? No. Ah! I és que el contracte de l’assegurança diu que cobreix “illness i injuries” però té una llarguíssima llista d’excepcions, per exemple que no cobreix mals que tinguessis abans d’adquirir l’assegurança. Arriba l’hora de la visita. El metge toca una mica la ma amunt i a baix. Em pregunta quatre coses en un anglés difícil d’entendre, entra altres, si me n‘havia sentit abans. Li dic que no, anant en contra dels deures del pacient....però diríeu que si sabent que potser doncs hauràs de pagar la visita? En menys de 5 minuts estic llesta: em dona quatre papers amb un parell de receptes (antiinflamatori i munyequera) i determina que és degut a la feina, que parli amb el departament de riscos laborals que m’ajudarà amb l’assegurança. Bon vent!

Al dia següent vaig a buscar la munyequera, tota contenta amb la recepta. Arribo al lloc i em donen un altra pila de papers per omplir. Iguals que els del dia anterior, aquest cop vaig sola ja que en principi havia de ser fàcil, així que amb dificultats els omplo. Els retorno, dono la targeta i em diuen que ells em poden donar el servei però que no saben si la assegurança ho cobrirà, que que faig. El demano si poden trucar, ho fan i els del seguro diuen que ja veuran quan arribi l’informe si ho cobreix. Fantàstic. Quan val? Pregunto. $58, però que a la tenda ho puc trobar per $25. En un estat de confusió de sentiments com ara ràbia, indignació i tristor intento replicar. I em diuen que així és el món de les assegurances....no ho trobeu trist? Decideixo anar a la tenda, i la infermera té el detall de imprimir-me de Internet el tipus de munyequera que necessito...La meva ma, jo, la targeta i els papers sortim per la porta, però abans la infermera diu: Good luck!.

Això ja parla per si sol, els metges normalment et diuen que et milloris o que facis bondat, no et desitgen sort per a que aconsegueixis que t’atenguin.

A la tercera tenda que vaig trobo el que necessito (o s’hi assembla) me la poso com em sembla i l’estona que a mi em sembla. Ningú m’ha dit com ho he de fer. Ara entenc la quantitat industrial de analgèsics que hi ha a les farmàcies, és tant difícil i car anar al metge que et deus auto-convèncer que no et fa mal o que no cal, que ja es passarà. Vaig tenir molta sort que aquells dies estiguessis aquí David, em vas ajudar i cuidar molt. Gràcies. Realment una cosa tant tonta com tenir mal a la ma aquí pot ser molt complicat de solucionar. Ens vam preguntar moltes vegades que passaria amb algo més greu o més urgent. També em pregunto quants dels homeless que hi ha al carrer ho són perquè un dia es van posar malalts i no van poder pagar la factura del metge.

Us en adoneu de la sort que tenim a Espanya? Espero que no ho deixem perdre...