Solstici d'Estiu

Després de molta indecisió finalment m’he decidit a iniciar un Blog, així podreu estar al corrent de les meves activitats i reflexions a l’altra banda del charco. Ja se que ja fa bastant de temps que estic aquí, però ja se sap...un es situa, veu com va la cosa i poc a poc diu “ah mira, doncs tenir una experiència Blótica no estaria malament tampoc! I si no és ara, quant serà?”, bé, i excuses a part: Si, tots ho sabem, val, soc leeeentaaaaa!

Començo avui perquè és un dia molt especial, i es que és el Solstici d’Estiu (per si a Europa no us ha arribat la noticia, jo us ho dic). És un dia maco, recordat per tots perquè comencen les vacances, la caloreta, les terrassetes, els gelats, els banys, les festes majors, el sol, les siestes. Així que jo, tota pinxa, per celebrar-ho me n’he anat a dalt de tot d’una muntanyeta que queda a prop de casa a veure pondre’s el sol en l’oceà Pacífic. La vista, espectacular: tota la ciutat als peus canviant de colors a cada minut. La companyia, espectacular: tot de gent ben diversa que s’ha proposat el mateix que jo i que, al igual que jo, esperava estar sola dalt d’aquell turonet. El temps, espectacular: gent! Quin fred hòstia! Sort que a aquestes alçades no me’n fio ni un pel del temps de San Francisco i ja vig preparada. Un vent. Un aire. Una cosa.

Així que en aquesta situació he estat contemplant com el sol, en el Solstici d’Estiu, poc a poc s’amagava darrera d’una barreja de núvols i aigua, que poc a poc se l’ha anat engollint, jo atenta, esperant veure el rayo verde (que existeix, almenys a Cadis) que no ha aparegut. Poc a poc l’ha ciutat s’ha anat il·luminant. Meravellós moment en que una ciutat s’encén, com milers de cuques de llum.

I així es com he rebut l’estiu aquest any. Bé, així i amb samarreta interior, samarreta, jersei (de xandall, això si..), forro polar i paravent. Dèieu que fa calor pel Mediterrani?