La Guest House

Si. Visc en una Guest House. En un típica casa Victoriana (a la foto, la que senyala el cartell d'Shrader), amb escales llargues abans d’arribar a la porta. Tota la casa està plena de records de viatge i relíquies: deu haver estat una família molt viatgera. Les escales fan nyic nyic i el mòbil del jardí (perquè hi ha un jardí molt maco) fa clink clank amb el vent. Els llums s’encenen de totes les maneres possibles: amunt i a baix, estirant, empenyent, girant...un lio vaya. L’habitació molt lluminosa, àmplia amb mobles antics. Així que si, que en aquest sentit em sento com a casa, a Salardú.

Ara bé....els habitants.....ui els habitants! Vaya tela amb els habitants de la casa (m’hi incloc jo també?). Us explico. Podríem dividir la cas en tres parts: la part de baix, on hi viu la matriarca de la casa; la del mig que és on viuen els inquilins (usease, entre altres: jo) i la part de dalt on hi viu el fill de la matriarca, que és amb qui faig els tractes.

La matriarca és una senyora gran gran arrugada arrugada bola boleta. Molt afable, molt. La mires i desprèn una clama més maca! No se per que em recorda a algun personatge de la guerra de las Galaxias....potser és família del mestre Ioda?
El fill, doncs el fill no se pas per on agafar-lo...home d’uns 50 i tants, gran en dimensions, bastant American looklike... i que a vegades és amable i altres vegades és massa amable...m’enteneu oi?
Els inquilins: doncs tenim al senyor invisible, que és un individu que viu al costat de la meva habitació i que he vist (en serio) tres cops i de refiló. Sabeu el típic negre elegant? Doncs això. No puc dir el nom perquè no el sé. No puc dir que fa perquè no ho se.
A continuació hi ha la senyora incombustible, que és una dona, amiga de la família, que té més de 80 anys i és de los Angeles (LA, com diuen aquí). És una nòmada, i passa temporades a diferents llocs: uns mesos a L.A., uns mesos aquí, uns mesos a la India. Si, si, heu llegit bé. La India, olé amb la senyora. I no us ho perdeu, que dissabte se’n torna conduint ella sol cap a L.A. Toma ya.
El següent a la llista és el musculman. Sabeu el típic tio de 54 anys, moreno cremat, ros tenyit, amb músculs inflats per tonelades de proteïna o hormones i/o gimnàs i roba apretada i fashion i que no para de parlar de ell ell i ell? Doncs un com aquest és el musculman . De Canadà. Arquitecte (fustrat). Tocat per algun (o més) tipus de droga dels 70. El seu objectiu a la vida és escriure la Biblia de l’Art (en general), llibre que tots els artistes (en general) llegiran per inspirar-se. Realment tot un person, però un person que marxa dissabte, per sempre, cap a la seva pàtria, Toronto.
I finalment, la nova adquisició, que he conegut tot just fa una horeta. La Doctor Ebro (tal com s’ha presentat). Turca i pediatra, que estarà aquí tres mesos. Sembla maca, maca però hiperdiligent. Acaba d’arribar d’un viatge de 17 hores i m’ha preguntat tot el que se li pot preguntar a una persona: que faig, d’on soc, a donde voy, de donde vengo, que menjo (coincidint que estava menjant un plat de verdura a assumit que soc vegetariana), que hi ha a la casa, on pot comprar, quin temps fa, si prenc cafe (on, a continuació de la pregunta ha dit: ah clar, no prendràs cafè si fas ioga...i jo: no no, si que en prenc, i ella..ja, però serà sense cafeïna..EING?!). Rollo metralleta sabeu? Sense esperar resposta de la primera pregunta. Pam pam pam. Pregunta pregunta pregunta. ?????. Imagineu com serà quan hagi dormit! Punt positiu: apendré a respondre qualsevol cosa en anglès. Punt positiu dos: aprendré algun plat Turc, que sempre va bé de saber.