Homeless i limusines

Avui després d’una estona de laboratori, al vespre he tingut ganes de caminar una mica i he anat passejant tranquil·lament pel carrer Haight. Ja era fosc (al voltant de les 9) i hi havia boira. Realment el passeg ha estat una mica inhòspit. La boira d’aquí corre de pressa (això és mereix un altre post...) i la veus passar il·luminada pels fanals del carrer: la boira i els arbres retorçuts i les cases i la llum de la nit. Després d’un tros de carrer en aquest ambient he arribat a la zona més comercial del carrer (tot tancat clar): hi ha una barreja curiosa de tendes hippies, tendes de segona mà, tendes modernes, tendes úniques. El pobre carrer deu tenir una crisis d’identitat bastant gran. Però de des luegu el més famós d’aquest carrers són el seus homeless: molts, millor dit: mogollón. Gent entre punky i hippie, que s’ha perdut en algun moment del temps. Sempre que passes pel seu costat sents en primer lloc alguna frase simpàtica i/o enginyosa (si l’entens) demanant alguna moneda seguida d’algun tipus de burla farcida de despreci perquè no n’hi has donat cap i mentre s’allunya l’insult sents un altra frase bonica que s’acosta. De cop, entre tot aquest ambient una mica ranci apareix una gran limusina negra que para a la acera i baixa un xofer enorme i negre amb traje (rollo men in black), obre la porta de la part de darrera i baixa un jovenet que va a comprar un sandwitch o algo així. El noiet torna, li obren la porta, entra i la limusina marxa tota elegant enmig de la boira. Curiós contrast. I jo em dic: no entenc el tema limusines..i és que si ets famós i tens diners i pateixes per la teva integritat, coi! No vagis amb una limusina! Que canta més que una almeja! O potser és que el que són famosos i tenen diners i pateixen per la seva integritat no van amb limusines, i realment els que hi van són els que volen ser famosos i rics i patir per la seva integritat? Els homeless, de tot això, se'n riuen.

777 – Tercer Capítol: Full – No Vacancy – Sorry

Després de fer una copa de cava compartida a les Caves Glòria Ferrer decidim començar a pujar cap a Mendocino per l’interior, i a veure fins on arribem. I anem tirant tirant i al vespre estem a la vora. Comencem a buscar lloc per dormir. Anem parant a llocs de carretera. Estan plens. Seguim milles amunt i la carretera ens porta per un fantàstic (fantàstic de veritat) bosc de Sequoies, frondós, molt frondós. Podríem dir que el bosc engolleix la carretera i en aquelles milles no veiem la llum. ÉS fosc i estem rodejats d’arbres grossos i llargs. Preciós. Arribem al mar. Penya-segats davant nostre. Bed&breakfast. Full. Cottages. Full. A Mendocino hi ha molta cosa, pensem, algo trobarem. Hi arribem. Full. Full. Full. Són les 21h. Tot ple. No sabem on dormirem. Comencem a posar-nos nerviosos, però no perdem els nervis. Seguim cap a Fort Brag. Un lloc amb molts motels. Tots tenen cartells lluminosos indicant el seu estat. I a tots posa: Full. Full. No vacancy. No vacancy. Full. Sorry. Full. No vacancy. Seguim poble a munt. Full. Full. No vacancy. Gent mirant el cel (esperaran un OVNI?). No. Miren focs artificials. Hi ha festa al poble?. No Vancancy. Sorry. Full. Full. Full. Vacancy...EI! Posava Vacancy!!!!!. Respirem. Entrem a l’hotel i per un moment tenim dues habitacions però després resulta que ja estaven reservades. El noi, molt simpàtic i de avis de Bilbao, ens explica que justament aquest cap de setmana es posa sempre així. Més tard llegirem a la guia que aquests cap de setmana fan la Barbacoa de Salmó més gran del món (no se que opinaran els finlandesos d’això...). Intentem fer el màxim de pena al noi, suggerint que amb una alfombra en tenim prou, millor que el cotxe....El noi (que ez una mica zipi zop i zordo) fa gestions que no entenem amb una noia i al final ens diu que els seus pares tenen un Motel-SemiTancat i que potser té una habitació. Ho ha de consultar amb la mare. Sembla que si. Bien! Tenim 1 llit per $85! Ens diu que la seguim. Ella condueix un escarbat antic. La seguim i ens porta a un tipical motel. Aparquem i anem amb ella. Pica a la casa. Obre un home (el seu pare). Un home de pel·lícula, indescriptible, però estic segura que podria ser perfectament un personatge dels Cohen. El pare diu que no. Que dos si, però 5 no. Una mica de estira i arronsa i al final la última paraula la tindrà la mare. La noia (que no para quieta) diu que ha de parlar amb la mare. Li dic que la acompanyo si vol. Yes-yes. La conxi també ve i agafem el seu cotxet i bbbrrrr...anem a algun lloc a buscar la mare. Arribem a lloc. No hi és. Brrrrrrrr. Tornem al motel. Apareix la mare. Senyora gran (56 anys de matrimoni, italiana) comença a xerrar. Que si que si. Ens ensenya l’habitació. Més anys que Matusalem. Una habitació amb un llit doble i un altra sense llit. Ens donarà mantes i mantes i mantes. Ok, tenim lloc on dormir! $200 ens diu (eing!). La desesperació es paga. La dona és llesta!

El surrealisme del dia s’acaba amb un sopar al dinner Denis 24 h. Són les 23 h. Un plat oliòs oliòs. Ple de gent menjant oli i bevent Coke. Gent cada vegada més estranya. Veiem per primera vegada gent India, nativa. I els que veiem estan grassissims...no estan preparats per al Kechup i les patates fregides.

....tornem al motel, ens preparem els “llits”...no s’està tan malament. La meva primera nit de motel, i la passo a terra per $100. Nada mal. Tanco els ulls, però només veig cartells de colors que diuen Sorry. Pensant en el dia, al final m’adormo...

....per cert...vam dormir en l’habitació número sis.....i set.

777 – Segon Capítol: The End

12 am del 777: Sortim de San Francisco!

Us poso en situació: el Juli, la Lluïsa, la Conxi i la Carme van arribar el 4 de Juliol a San Francisco (jo, molt contenta!) i després d’uns dies d’adaptació inicien la ruta per California, i jo, com que comencen en dissabte, m’uneixo a ells la primera etapa (dissabte i diumenge). Objectiu: Napa i Mendocino.

Així que després d’un parell d’horetes de feina, i sense cap més incident amb el Muni ens disposem a abandonar la boirosa ciutat de SF. La primer parada serà Napa (zona vinícola molt propera a la ciutat). El cotxe té GPS, així que li diem que ens porti cap Napa. I vinga tu, tots cap a Napa. Gire a la derecha. Sítuese en el carril de la izquierda. Abandone la autopista. Creuem el pont, que està immers en una boira ben espessa. Tenim la sensació de creuar un portal cap a un altra dimensió. Poc a poc, abandonem el mal temps i el sol ens va il·luminant, i a la llunyania veiem un gran núvol que amaga San Francisco. El GPS ens guia i anem veient com van apareixent vinyes als nostres voltants: sembla que estem a Vilafranca, i encara ho sembla més quan veiem un cartell que diu “Caves Gloria Ferrer”. En un moment donat apareix un gran cartell que diu NAPA, però el GPS ens fa seguir recte..la nostra experiència fa que deixem de fer cas a la màquineta i fem cas als nostres ulls. Seguim el cartell. Seguim el cartell i anem a parar a una bonica carretera amb vinyes a tocar. Bonica però sinuosa, pensem que potser ens hem equivocat...que potser no era el camí més curt....així que prometem a la veu sudamèricana que li farem cas. Ella recalcula la ruta i apa, anar seguint-la. Tornem a agafar la autopista. Tot recte. Veiem un cartell que diu: NAPA. No li fem cas. Veiem un altre cartell que diu NAPA. No li fem cas. Ens fa sortir. Sortim. Ens fa agafar una carretera. Cartells de Napa? No pas. Li hem dit el camí més curt...haurà agafat un drecera? En fa deixar la carretera i agafar una carretereta, gairebé de grava. En aquest punt ja gairebé continuem més per curiositat que per res més... Ens fa anar recte. Ens fa creuar un pas a nivell, sense barrera. Seguim recte. Comencem a endinsar-nos en un camp groc, sec. Ens mirem estranyats. Estem anant a Napa? Seguim recte fins que....fins que la carretera s’acaba! La màquina diu que em arribat al nostre destí! Al costat hi ha una casa amb una senyora que ens mira amb cara d’al·lucinada i un conill (si! Un conill) que ens mira dient “aaaiiii...aquests turistes!”. Més enllà un graner vermell. Si us imagineu una imatge aèria penseu en un camp gran gran de blat amb la casa i el graner del granger, una carretereta estreta que arriba a la casa i a la fi d’aquesta, un cotxe blanc que no entén que ha passat! Donada la situació no podem parar de riure. Surrealisme total, i més encara quan aixequem el cap i veiem un cartell que diu “END”. La senyora sud-americana ens ha portat al final!!!! Però al final de que?

777 - Primer Capítol: Muniada

Set de Juliol del 2007. 07/07/07. 777. Les 8 del matí 15 minuts. Dissabte. Fa un dia de boira d’aquella que et mulla quan camines, fa fred. Tota dormida i amb un cafè a la ma espero l’autobús per anar a la feina. Repeteixo, dissabte 8:15 am. La boira no ajuda a despertar-se. Arriba l’autobus .....ep! abans de continuar he de fer un petit incís informatiu resumit en tres punts: 1) El Muni és el sistema de transport de San Francisco, i inclou tan autobusos com tramvies com “metro”; 2) El Muni té el seu propi sistema de mesura del temps, la conversió no està escrita enlloc, però després d’aquest temps he arribat a la conclusió que 1 minut Munià equival a un rang de 1 a 4 minuts reals (exemple pràctic: arribes a la parada del bus i posa: “next 8 minutes”, però pot ser que arribi en 8 minuts o en 20 o en 30); 3) El bitllet val a partir de $1,5; dic a partir per que has de donar-ho exacte ja que ells no tenen canvi...així que si tens $1.5 fantàstic però si tens $2 doncs el bitllet val $2, si tens $5 val $5 etc....

Com deia, arriba l’autobús, i jo, dormida, amb el 1,5 en una ma i el cafè a l’altra pujo i poso els quarters (25 cents) i em disposo a posar el bitllet arrugat de dolar quan el conductor comença a dir “datsfat datsfat datsfat” (o això és el que jo sento), com que estic dormida no hi ha massa comunicació entre el meu cap i les meves mans, així que mentre me’l miro amb cara perplexa de no-estic-enenent-que-dius les meves mans segueixen posant el dolar i el conductor segueix dient “DATSFAT DATSFAT DATSFAT!” i plim! el bitllet cap a dins! I les meves neurones matinals arriben a la conclusió (no pregunteu com) que el bitllet estava arrugat i que s’ha encallat la màquina, així que començo a dir “oohh!! I’m sorry, I’m sorry!” i vaig marxant dient “Sorry sorry sorry” i mentre marxo sento que l’home diu ben fluixet “you lost it....”. M’assec i penso: you lost it? Com que you lost it? Lo qualo?!

No serà fins hores després que la Conxi diu..”that’s fat = és gran”. I em venen a la ment converses de pel·lícules americanes dient “Eso vale uno de los grandes”. Així que referint-me al punt número tres: el bitllet em va costar o $5.5 o $10.5 o $20.5 o fins i tot $50.5, mai ho sabré!. I penso que si les pelis no estiguessin doblades a Espanya i si els bitllets no fossin tooots iguals (mida i color) i si el conductor veient que no entenia que deia hagués canviat la frase...això no m’hagués passat!