777 – Tercer Capítol: Full – No Vacancy – Sorry

Després de fer una copa de cava compartida a les Caves Glòria Ferrer decidim començar a pujar cap a Mendocino per l’interior, i a veure fins on arribem. I anem tirant tirant i al vespre estem a la vora. Comencem a buscar lloc per dormir. Anem parant a llocs de carretera. Estan plens. Seguim milles amunt i la carretera ens porta per un fantàstic (fantàstic de veritat) bosc de Sequoies, frondós, molt frondós. Podríem dir que el bosc engolleix la carretera i en aquelles milles no veiem la llum. ÉS fosc i estem rodejats d’arbres grossos i llargs. Preciós. Arribem al mar. Penya-segats davant nostre. Bed&breakfast. Full. Cottages. Full. A Mendocino hi ha molta cosa, pensem, algo trobarem. Hi arribem. Full. Full. Full. Són les 21h. Tot ple. No sabem on dormirem. Comencem a posar-nos nerviosos, però no perdem els nervis. Seguim cap a Fort Brag. Un lloc amb molts motels. Tots tenen cartells lluminosos indicant el seu estat. I a tots posa: Full. Full. No vacancy. No vacancy. Full. Sorry. Full. No vacancy. Seguim poble a munt. Full. Full. No vacancy. Gent mirant el cel (esperaran un OVNI?). No. Miren focs artificials. Hi ha festa al poble?. No Vancancy. Sorry. Full. Full. Full. Vacancy...EI! Posava Vacancy!!!!!. Respirem. Entrem a l’hotel i per un moment tenim dues habitacions però després resulta que ja estaven reservades. El noi, molt simpàtic i de avis de Bilbao, ens explica que justament aquest cap de setmana es posa sempre així. Més tard llegirem a la guia que aquests cap de setmana fan la Barbacoa de Salmó més gran del món (no se que opinaran els finlandesos d’això...). Intentem fer el màxim de pena al noi, suggerint que amb una alfombra en tenim prou, millor que el cotxe....El noi (que ez una mica zipi zop i zordo) fa gestions que no entenem amb una noia i al final ens diu que els seus pares tenen un Motel-SemiTancat i que potser té una habitació. Ho ha de consultar amb la mare. Sembla que si. Bien! Tenim 1 llit per $85! Ens diu que la seguim. Ella condueix un escarbat antic. La seguim i ens porta a un tipical motel. Aparquem i anem amb ella. Pica a la casa. Obre un home (el seu pare). Un home de pel·lícula, indescriptible, però estic segura que podria ser perfectament un personatge dels Cohen. El pare diu que no. Que dos si, però 5 no. Una mica de estira i arronsa i al final la última paraula la tindrà la mare. La noia (que no para quieta) diu que ha de parlar amb la mare. Li dic que la acompanyo si vol. Yes-yes. La conxi també ve i agafem el seu cotxet i bbbrrrr...anem a algun lloc a buscar la mare. Arribem a lloc. No hi és. Brrrrrrrr. Tornem al motel. Apareix la mare. Senyora gran (56 anys de matrimoni, italiana) comença a xerrar. Que si que si. Ens ensenya l’habitació. Més anys que Matusalem. Una habitació amb un llit doble i un altra sense llit. Ens donarà mantes i mantes i mantes. Ok, tenim lloc on dormir! $200 ens diu (eing!). La desesperació es paga. La dona és llesta!

El surrealisme del dia s’acaba amb un sopar al dinner Denis 24 h. Són les 23 h. Un plat oliòs oliòs. Ple de gent menjant oli i bevent Coke. Gent cada vegada més estranya. Veiem per primera vegada gent India, nativa. I els que veiem estan grassissims...no estan preparats per al Kechup i les patates fregides.

....tornem al motel, ens preparem els “llits”...no s’està tan malament. La meva primera nit de motel, i la passo a terra per $100. Nada mal. Tanco els ulls, però només veig cartells de colors que diuen Sorry. Pensant en el dia, al final m’adormo...

....per cert...vam dormir en l’habitació número sis.....i set.