Back to the future!

I si....ja han passat gairebé 6 mesos! Sembla mentida eh! D’aquí unes hores iniciaré el meu vol cap al futur, estrenaré unes hores que hagués viscut més tard aquí.

Marxo contenta, amb bons records, amb un somriure per la ciutat que m’ha acollit aquests dies. Tinc ganes de veure-us a tots i explicar les coses quotidianes de San Francisco!

Ens veiem força aviat. Són les 16:47 del 30 de setembre, d’aquí dues hores em venen a recollir...he de dir que estic nerviosa i no em surten massa bé les paraules, així que només us puc dir, tal com li he dit al Pacífic aquesta tarda calurosa del indian summer de San Francisco: c-ya!

...i ja són 26!

Escric aquestes línies i penso que no se ben bé quins són els límits temporals del meu 24 de Setembre del 2007, segons el meu calendari encara no ha arribat...però en canvi fa 26 anys, en aquest precís instant, la Vidalba ja havia conegut el món! Sigui com sigui, fer els anys a San Francisco és/serà tot un honor: em regalaré un passeig per carrers amb Cases Victorianes, una conversa amiga amb un desconegut, un dinar Thai i brindaré amb cava de California. Aquestes coses no és poden fer tots els anys!

Disfruteu molt del 24 de setembre per l’altre continent mentres jo dormo, després us prendré el relleu i ho faré jo per San Francisco!

Ah! No m’oblidaré pas de bufar les espelmes (encara que sigui un misto strike anywhere ) que si no, com hagués dit la Berta fa uns anys, no conta!

Que bé!

Que bé haver-vos tingut uns dies per la ciutat!
M’ha encantat ensenyar-vos raconets de San Francisco que jo he anat descobrint poc a poc, però també descobrir-ne de nous amb vosaltres..Ha estat (i és!!!) maco saber que estaveu (i esteu!!) ben a prop. Gràcies!

....gràcies per aquelles olives, per el matxego, la tonyina, el Idiazabal, les anxoves de la Escala, parmesà...oohh.....i els berberechos! No sabeu pas com m’han alegrat els sopars, tot un luxe obrir un llauna d’aquelles!

Los 4 + 4

Magníficos!

Viatge per California (un trocet)

Una miqueta tard, arriba la crònica del viatget per California que vam fer amb el David. Viatge de sol, de calor, de cotxe, de Motels, de paisatge. Viatge feliç. Una pinzellada de cada lloc, marxant d’un lloc amb el record de l’altre. I així, a pinzellades, us l’explico jo. Vam començar per una punteta del Gold Country buscant els pobles de l’Oeste i travessant una pradera i algunes muntanyes vam arribar al Mono Lake. El llac que glaça la sang, que esfereeix i dona pau a la vegada, un llac immòbil on l’únic moviment que hi ha és el dels milers (sense exagerar) de mosques que viuen a les seves vores. El llac ens va donar la entrada a Yosemite que vam travessar de punta a punta, fascinats amb els arbres que viuen i creixen a enormes plaques llises de pedra i amb els ulls alerta esperant l’aparició d’un òs. En ple sol vam regalar al parc la nostra visita i ascensió a les Nevada i Vernal Falls (van insistir molt que dues eminències com nosaltres havíem d’anar-hi) i el despedírem (al parc) amb un passeig per les sequoies gigantes (que, com diria la Valenciana de Oh! Europa: me les imaginava més grans!).

El següent objectiu era arribar al a costa, així que carretera i manta travessant la plana que separa la serra del mar. Paisatge: res – arbres fruiters – res – res –res –res – arbres fruiters- res. Vam anar a petar a un poble de interior proper a la costa (Paso Robles), que com a poble no tenia res, però on feien una Fira de Bestiar de la comarca: molt molt interessant i divertit. Música (5 dies abans hi havia tocat el Bob Dylan! Uau!), animals, rodeos, curses de porcs, cowboys (dels de veritat). Després d’aquesta parada, arribàrem a la costa, i contra pronòstic, al fred i a la boira (vam comprovar que és el lloc favorit de vacances del Death Valley!). A la costa i vam trobar platges verges (i molt, molt fredes), elefants marins, suaus penya-segats, lleons marins, riuets, foques, una carretera sinuosa, llúdrigues marines (l’Otter...l’altre gran amor del David!), una cascada que cau tranquil·lament a la platja (a la que desgraciadament no s’hi pot arribar..), entre altres moltes coses. La despedida del viatge va ser a Monterrey, i se’n destaca el tan esperat bany al Pacífic i un tour d’intentar veure balenes; el que no se’n destaca: els calamars fregits! Quina desil·lusió...quan arribi a Barcelona em penso posar les botes!

En resum, un viatge tranquil ple de bons records. Un viatge feliç per un trocet de California!

Anar al metge

Potser degut a que tinc les mans petites o potser al tatuatge de grafit que hi tinc (degut a la clavació d’un llapis Alpino sense punta durant la meva època escolar) o potser, i més probablement, degut al moviment repetitiu de pipeteig que faig al laboratori, de tant en tant tinc molèsties a la ma esquerra que m’impossibiliten bastant (i més per treballar).

Sigui com sigui fa uns dies, com ja vaig comentar, vaig tenir una crisi d’aquestes...i jo crec que més dolorosa que de costum, tant que vaig decidir anar al metge. Parlo amb la labmanager del laboratori i em recomana anar a un hospital que hi ha just al costat del Cancer Center (on per cert, estic treballant jo). Així que el David, la meva ma, jo i la targeta del seguro ens hi dirigim. Arribem, explico el que em passa, dono la targeta del seguro, parlen entre ells, parlen amb mi (molt amables), truquen per telèfon, i que no, que allà no em poden mirar, que millor que vagi al hospital central (que està al costat de casa meva). Ah molt bé, moltes gràcies diem. De res, diuen. Good luck, diuen. ALARMA! Bona sort? Necessito bona sort per a que em mirin la ma?

Boh! Anem cap a l’altre hospital i realment tenim sort, ja que em donen la última visita del dia: a les 8:45 pm. Em donen uns quants papers per omplir (un detall, donat que no puc moure la ma) que per sort omple el David (gràcies ;) ): posar el nom, l’adreça, el nom, l’adreça. Total, bastant inútils tots els papers. Degut a que tinc assegurança de viatge per 6 mesos pregunto (per assegurar-me) si ho cobrirà. Bueno, en principi si...a veure que diuen quan els aribi l’informe. Ah perfecte! I quan val una visita?, pregunto. Entre $80 i 150. Ah perfecte! Però no em pots dir segur si ho cobrirà? No. Ah! I és que el contracte de l’assegurança diu que cobreix “illness i injuries” però té una llarguíssima llista d’excepcions, per exemple que no cobreix mals que tinguessis abans d’adquirir l’assegurança. Arriba l’hora de la visita. El metge toca una mica la ma amunt i a baix. Em pregunta quatre coses en un anglés difícil d’entendre, entra altres, si me n‘havia sentit abans. Li dic que no, anant en contra dels deures del pacient....però diríeu que si sabent que potser doncs hauràs de pagar la visita? En menys de 5 minuts estic llesta: em dona quatre papers amb un parell de receptes (antiinflamatori i munyequera) i determina que és degut a la feina, que parli amb el departament de riscos laborals que m’ajudarà amb l’assegurança. Bon vent!

Al dia següent vaig a buscar la munyequera, tota contenta amb la recepta. Arribo al lloc i em donen un altra pila de papers per omplir. Iguals que els del dia anterior, aquest cop vaig sola ja que en principi havia de ser fàcil, així que amb dificultats els omplo. Els retorno, dono la targeta i em diuen que ells em poden donar el servei però que no saben si la assegurança ho cobrirà, que que faig. El demano si poden trucar, ho fan i els del seguro diuen que ja veuran quan arribi l’informe si ho cobreix. Fantàstic. Quan val? Pregunto. $58, però que a la tenda ho puc trobar per $25. En un estat de confusió de sentiments com ara ràbia, indignació i tristor intento replicar. I em diuen que així és el món de les assegurances....no ho trobeu trist? Decideixo anar a la tenda, i la infermera té el detall de imprimir-me de Internet el tipus de munyequera que necessito...La meva ma, jo, la targeta i els papers sortim per la porta, però abans la infermera diu: Good luck!.

Això ja parla per si sol, els metges normalment et diuen que et milloris o que facis bondat, no et desitgen sort per a que aconsegueixis que t’atenguin.

A la tercera tenda que vaig trobo el que necessito (o s’hi assembla) me la poso com em sembla i l’estona que a mi em sembla. Ningú m’ha dit com ho he de fer. Ara entenc la quantitat industrial de analgèsics que hi ha a les farmàcies, és tant difícil i car anar al metge que et deus auto-convèncer que no et fa mal o que no cal, que ja es passarà. Vaig tenir molta sort que aquells dies estiguessis aquí David, em vas ajudar i cuidar molt. Gràcies. Realment una cosa tant tonta com tenir mal a la ma aquí pot ser molt complicat de solucionar. Ens vam preguntar moltes vegades que passaria amb algo més greu o més urgent. També em pregunto quants dels homeless que hi ha al carrer ho són perquè un dia es van posar malalts i no van poder pagar la factura del metge.

Us en adoneu de la sort que tenim a Espanya? Espero que no ho deixem perdre...

SF without terremotos is not SF, ara si!

Jo dormia plàcidament quan de cop per algun motiu em vaig despertar. Un soroll de moviment de mobles vells i el balanceig del llit va fer aparèixer la paraula “terratrèmol” a la meva ment. Realment (ja que va ser suau) va ser agradable, i és que el moviment no és d’amunt cap a baix (tipus vibració com quan passa un tren o un camió prop teu) si no que és d’endavant a enredera, fins i tot crec que es va asomar algun record de nena, estan al cotxet i la mama movent-lo. Tot en pocs segons, enmig de la nit a tocar de la matinada. El David que intentava dormir al meu costat (procurant ignorar el jetlag) no se’n va adonar, ja que portava taps a les orelles (?¿?).

Detalls tècnics: http://www.cbsnews.com/stories/2007/07/20/tech/main3080108.shtml.

Ara ja n’he viscut un. Suficient. Esperem no veure “The Big One!”

SF without terremotos is not SF

...i és que si, he viscut el terremoto de rigor a San Francisco! I si, no només en la escala de Ritcher si no que també en forma de visites. Ambdues coses fantàstiques. La primera la explicaré amb detall un altre dia, la segona també. En aquest post prefereixo fer-vos un resumillo, una sinopsis, un abstract, dels motius del meu silenci blogal. Dit així de pressa i correns diríem que el primer motiu va ser la esperada i desitjada arribada del David a terres Americanes; el segon va ser la aparició (o reaparició) de una tendinitis al canell esquerra que em va deixar totalment inútil i que mereix un post en tota regla ja que vaig tenir l’honor de tastar el sistema sanitari dels US; i el tercer, precipitat pel segon motiu, unes fabuloses i inoblidables vacances per California amb el David.

De moment us explico això, que en realitat és com no explicar res, però almenys posa en situació i dona una miqueta d’intriga per el que vindrà en detall a continuació. Seria una mica com un episodi del Cor en divendres, no?

Ah si, una última cosa. Ja sabeu que Amèrica té la fama de que tot és molt gran. Jo ho corroboro. Ho corroboro i a més puc dir que m’he adaptat a la perfecció: aquesta foto ho demostra (prometo que no hi ha hagut intervenció del Photoshop, a que no David?).

Qui havia dit mai que era baixeta? EH!!!! Qui és la germana més alta ara?!?!

Homeless i limusines

Avui després d’una estona de laboratori, al vespre he tingut ganes de caminar una mica i he anat passejant tranquil·lament pel carrer Haight. Ja era fosc (al voltant de les 9) i hi havia boira. Realment el passeg ha estat una mica inhòspit. La boira d’aquí corre de pressa (això és mereix un altre post...) i la veus passar il·luminada pels fanals del carrer: la boira i els arbres retorçuts i les cases i la llum de la nit. Després d’un tros de carrer en aquest ambient he arribat a la zona més comercial del carrer (tot tancat clar): hi ha una barreja curiosa de tendes hippies, tendes de segona mà, tendes modernes, tendes úniques. El pobre carrer deu tenir una crisis d’identitat bastant gran. Però de des luegu el més famós d’aquest carrers són el seus homeless: molts, millor dit: mogollón. Gent entre punky i hippie, que s’ha perdut en algun moment del temps. Sempre que passes pel seu costat sents en primer lloc alguna frase simpàtica i/o enginyosa (si l’entens) demanant alguna moneda seguida d’algun tipus de burla farcida de despreci perquè no n’hi has donat cap i mentre s’allunya l’insult sents un altra frase bonica que s’acosta. De cop, entre tot aquest ambient una mica ranci apareix una gran limusina negra que para a la acera i baixa un xofer enorme i negre amb traje (rollo men in black), obre la porta de la part de darrera i baixa un jovenet que va a comprar un sandwitch o algo així. El noiet torna, li obren la porta, entra i la limusina marxa tota elegant enmig de la boira. Curiós contrast. I jo em dic: no entenc el tema limusines..i és que si ets famós i tens diners i pateixes per la teva integritat, coi! No vagis amb una limusina! Que canta més que una almeja! O potser és que el que són famosos i tenen diners i pateixen per la seva integritat no van amb limusines, i realment els que hi van són els que volen ser famosos i rics i patir per la seva integritat? Els homeless, de tot això, se'n riuen.

777 – Tercer Capítol: Full – No Vacancy – Sorry

Després de fer una copa de cava compartida a les Caves Glòria Ferrer decidim començar a pujar cap a Mendocino per l’interior, i a veure fins on arribem. I anem tirant tirant i al vespre estem a la vora. Comencem a buscar lloc per dormir. Anem parant a llocs de carretera. Estan plens. Seguim milles amunt i la carretera ens porta per un fantàstic (fantàstic de veritat) bosc de Sequoies, frondós, molt frondós. Podríem dir que el bosc engolleix la carretera i en aquelles milles no veiem la llum. ÉS fosc i estem rodejats d’arbres grossos i llargs. Preciós. Arribem al mar. Penya-segats davant nostre. Bed&breakfast. Full. Cottages. Full. A Mendocino hi ha molta cosa, pensem, algo trobarem. Hi arribem. Full. Full. Full. Són les 21h. Tot ple. No sabem on dormirem. Comencem a posar-nos nerviosos, però no perdem els nervis. Seguim cap a Fort Brag. Un lloc amb molts motels. Tots tenen cartells lluminosos indicant el seu estat. I a tots posa: Full. Full. No vacancy. No vacancy. Full. Sorry. Full. No vacancy. Seguim poble a munt. Full. Full. No vacancy. Gent mirant el cel (esperaran un OVNI?). No. Miren focs artificials. Hi ha festa al poble?. No Vancancy. Sorry. Full. Full. Full. Vacancy...EI! Posava Vacancy!!!!!. Respirem. Entrem a l’hotel i per un moment tenim dues habitacions però després resulta que ja estaven reservades. El noi, molt simpàtic i de avis de Bilbao, ens explica que justament aquest cap de setmana es posa sempre així. Més tard llegirem a la guia que aquests cap de setmana fan la Barbacoa de Salmó més gran del món (no se que opinaran els finlandesos d’això...). Intentem fer el màxim de pena al noi, suggerint que amb una alfombra en tenim prou, millor que el cotxe....El noi (que ez una mica zipi zop i zordo) fa gestions que no entenem amb una noia i al final ens diu que els seus pares tenen un Motel-SemiTancat i que potser té una habitació. Ho ha de consultar amb la mare. Sembla que si. Bien! Tenim 1 llit per $85! Ens diu que la seguim. Ella condueix un escarbat antic. La seguim i ens porta a un tipical motel. Aparquem i anem amb ella. Pica a la casa. Obre un home (el seu pare). Un home de pel·lícula, indescriptible, però estic segura que podria ser perfectament un personatge dels Cohen. El pare diu que no. Que dos si, però 5 no. Una mica de estira i arronsa i al final la última paraula la tindrà la mare. La noia (que no para quieta) diu que ha de parlar amb la mare. Li dic que la acompanyo si vol. Yes-yes. La conxi també ve i agafem el seu cotxet i bbbrrrr...anem a algun lloc a buscar la mare. Arribem a lloc. No hi és. Brrrrrrrr. Tornem al motel. Apareix la mare. Senyora gran (56 anys de matrimoni, italiana) comença a xerrar. Que si que si. Ens ensenya l’habitació. Més anys que Matusalem. Una habitació amb un llit doble i un altra sense llit. Ens donarà mantes i mantes i mantes. Ok, tenim lloc on dormir! $200 ens diu (eing!). La desesperació es paga. La dona és llesta!

El surrealisme del dia s’acaba amb un sopar al dinner Denis 24 h. Són les 23 h. Un plat oliòs oliòs. Ple de gent menjant oli i bevent Coke. Gent cada vegada més estranya. Veiem per primera vegada gent India, nativa. I els que veiem estan grassissims...no estan preparats per al Kechup i les patates fregides.

....tornem al motel, ens preparem els “llits”...no s’està tan malament. La meva primera nit de motel, i la passo a terra per $100. Nada mal. Tanco els ulls, però només veig cartells de colors que diuen Sorry. Pensant en el dia, al final m’adormo...

....per cert...vam dormir en l’habitació número sis.....i set.

777 – Segon Capítol: The End

12 am del 777: Sortim de San Francisco!

Us poso en situació: el Juli, la Lluïsa, la Conxi i la Carme van arribar el 4 de Juliol a San Francisco (jo, molt contenta!) i després d’uns dies d’adaptació inicien la ruta per California, i jo, com que comencen en dissabte, m’uneixo a ells la primera etapa (dissabte i diumenge). Objectiu: Napa i Mendocino.

Així que després d’un parell d’horetes de feina, i sense cap més incident amb el Muni ens disposem a abandonar la boirosa ciutat de SF. La primer parada serà Napa (zona vinícola molt propera a la ciutat). El cotxe té GPS, així que li diem que ens porti cap Napa. I vinga tu, tots cap a Napa. Gire a la derecha. Sítuese en el carril de la izquierda. Abandone la autopista. Creuem el pont, que està immers en una boira ben espessa. Tenim la sensació de creuar un portal cap a un altra dimensió. Poc a poc, abandonem el mal temps i el sol ens va il·luminant, i a la llunyania veiem un gran núvol que amaga San Francisco. El GPS ens guia i anem veient com van apareixent vinyes als nostres voltants: sembla que estem a Vilafranca, i encara ho sembla més quan veiem un cartell que diu “Caves Gloria Ferrer”. En un moment donat apareix un gran cartell que diu NAPA, però el GPS ens fa seguir recte..la nostra experiència fa que deixem de fer cas a la màquineta i fem cas als nostres ulls. Seguim el cartell. Seguim el cartell i anem a parar a una bonica carretera amb vinyes a tocar. Bonica però sinuosa, pensem que potser ens hem equivocat...que potser no era el camí més curt....així que prometem a la veu sudamèricana que li farem cas. Ella recalcula la ruta i apa, anar seguint-la. Tornem a agafar la autopista. Tot recte. Veiem un cartell que diu: NAPA. No li fem cas. Veiem un altre cartell que diu NAPA. No li fem cas. Ens fa sortir. Sortim. Ens fa agafar una carretera. Cartells de Napa? No pas. Li hem dit el camí més curt...haurà agafat un drecera? En fa deixar la carretera i agafar una carretereta, gairebé de grava. En aquest punt ja gairebé continuem més per curiositat que per res més... Ens fa anar recte. Ens fa creuar un pas a nivell, sense barrera. Seguim recte. Comencem a endinsar-nos en un camp groc, sec. Ens mirem estranyats. Estem anant a Napa? Seguim recte fins que....fins que la carretera s’acaba! La màquina diu que em arribat al nostre destí! Al costat hi ha una casa amb una senyora que ens mira amb cara d’al·lucinada i un conill (si! Un conill) que ens mira dient “aaaiiii...aquests turistes!”. Més enllà un graner vermell. Si us imagineu una imatge aèria penseu en un camp gran gran de blat amb la casa i el graner del granger, una carretereta estreta que arriba a la casa i a la fi d’aquesta, un cotxe blanc que no entén que ha passat! Donada la situació no podem parar de riure. Surrealisme total, i més encara quan aixequem el cap i veiem un cartell que diu “END”. La senyora sud-americana ens ha portat al final!!!! Però al final de que?

777 - Primer Capítol: Muniada

Set de Juliol del 2007. 07/07/07. 777. Les 8 del matí 15 minuts. Dissabte. Fa un dia de boira d’aquella que et mulla quan camines, fa fred. Tota dormida i amb un cafè a la ma espero l’autobús per anar a la feina. Repeteixo, dissabte 8:15 am. La boira no ajuda a despertar-se. Arriba l’autobus .....ep! abans de continuar he de fer un petit incís informatiu resumit en tres punts: 1) El Muni és el sistema de transport de San Francisco, i inclou tan autobusos com tramvies com “metro”; 2) El Muni té el seu propi sistema de mesura del temps, la conversió no està escrita enlloc, però després d’aquest temps he arribat a la conclusió que 1 minut Munià equival a un rang de 1 a 4 minuts reals (exemple pràctic: arribes a la parada del bus i posa: “next 8 minutes”, però pot ser que arribi en 8 minuts o en 20 o en 30); 3) El bitllet val a partir de $1,5; dic a partir per que has de donar-ho exacte ja que ells no tenen canvi...així que si tens $1.5 fantàstic però si tens $2 doncs el bitllet val $2, si tens $5 val $5 etc....

Com deia, arriba l’autobús, i jo, dormida, amb el 1,5 en una ma i el cafè a l’altra pujo i poso els quarters (25 cents) i em disposo a posar el bitllet arrugat de dolar quan el conductor comença a dir “datsfat datsfat datsfat” (o això és el que jo sento), com que estic dormida no hi ha massa comunicació entre el meu cap i les meves mans, així que mentre me’l miro amb cara perplexa de no-estic-enenent-que-dius les meves mans segueixen posant el dolar i el conductor segueix dient “DATSFAT DATSFAT DATSFAT!” i plim! el bitllet cap a dins! I les meves neurones matinals arriben a la conclusió (no pregunteu com) que el bitllet estava arrugat i que s’ha encallat la màquina, així que començo a dir “oohh!! I’m sorry, I’m sorry!” i vaig marxant dient “Sorry sorry sorry” i mentre marxo sento que l’home diu ben fluixet “you lost it....”. M’assec i penso: you lost it? Com que you lost it? Lo qualo?!

No serà fins hores després que la Conxi diu..”that’s fat = és gran”. I em venen a la ment converses de pel·lícules americanes dient “Eso vale uno de los grandes”. Així que referint-me al punt número tres: el bitllet em va costar o $5.5 o $10.5 o $20.5 o fins i tot $50.5, mai ho sabré!. I penso que si les pelis no estiguessin doblades a Espanya i si els bitllets no fossin tooots iguals (mida i color) i si el conductor veient que no entenia que deia hagués canviat la frase...això no m’hagués passat!

La Guest House

Si. Visc en una Guest House. En un típica casa Victoriana (a la foto, la que senyala el cartell d'Shrader), amb escales llargues abans d’arribar a la porta. Tota la casa està plena de records de viatge i relíquies: deu haver estat una família molt viatgera. Les escales fan nyic nyic i el mòbil del jardí (perquè hi ha un jardí molt maco) fa clink clank amb el vent. Els llums s’encenen de totes les maneres possibles: amunt i a baix, estirant, empenyent, girant...un lio vaya. L’habitació molt lluminosa, àmplia amb mobles antics. Així que si, que en aquest sentit em sento com a casa, a Salardú.

Ara bé....els habitants.....ui els habitants! Vaya tela amb els habitants de la casa (m’hi incloc jo també?). Us explico. Podríem dividir la cas en tres parts: la part de baix, on hi viu la matriarca de la casa; la del mig que és on viuen els inquilins (usease, entre altres: jo) i la part de dalt on hi viu el fill de la matriarca, que és amb qui faig els tractes.

La matriarca és una senyora gran gran arrugada arrugada bola boleta. Molt afable, molt. La mires i desprèn una clama més maca! No se per que em recorda a algun personatge de la guerra de las Galaxias....potser és família del mestre Ioda?
El fill, doncs el fill no se pas per on agafar-lo...home d’uns 50 i tants, gran en dimensions, bastant American looklike... i que a vegades és amable i altres vegades és massa amable...m’enteneu oi?
Els inquilins: doncs tenim al senyor invisible, que és un individu que viu al costat de la meva habitació i que he vist (en serio) tres cops i de refiló. Sabeu el típic negre elegant? Doncs això. No puc dir el nom perquè no el sé. No puc dir que fa perquè no ho se.
A continuació hi ha la senyora incombustible, que és una dona, amiga de la família, que té més de 80 anys i és de los Angeles (LA, com diuen aquí). És una nòmada, i passa temporades a diferents llocs: uns mesos a L.A., uns mesos aquí, uns mesos a la India. Si, si, heu llegit bé. La India, olé amb la senyora. I no us ho perdeu, que dissabte se’n torna conduint ella sol cap a L.A. Toma ya.
El següent a la llista és el musculman. Sabeu el típic tio de 54 anys, moreno cremat, ros tenyit, amb músculs inflats per tonelades de proteïna o hormones i/o gimnàs i roba apretada i fashion i que no para de parlar de ell ell i ell? Doncs un com aquest és el musculman . De Canadà. Arquitecte (fustrat). Tocat per algun (o més) tipus de droga dels 70. El seu objectiu a la vida és escriure la Biblia de l’Art (en general), llibre que tots els artistes (en general) llegiran per inspirar-se. Realment tot un person, però un person que marxa dissabte, per sempre, cap a la seva pàtria, Toronto.
I finalment, la nova adquisició, que he conegut tot just fa una horeta. La Doctor Ebro (tal com s’ha presentat). Turca i pediatra, que estarà aquí tres mesos. Sembla maca, maca però hiperdiligent. Acaba d’arribar d’un viatge de 17 hores i m’ha preguntat tot el que se li pot preguntar a una persona: que faig, d’on soc, a donde voy, de donde vengo, que menjo (coincidint que estava menjant un plat de verdura a assumit que soc vegetariana), que hi ha a la casa, on pot comprar, quin temps fa, si prenc cafe (on, a continuació de la pregunta ha dit: ah clar, no prendràs cafè si fas ioga...i jo: no no, si que en prenc, i ella..ja, però serà sense cafeïna..EING?!). Rollo metralleta sabeu? Sense esperar resposta de la primera pregunta. Pam pam pam. Pregunta pregunta pregunta. ?????. Imagineu com serà quan hagi dormit! Punt positiu: apendré a respondre qualsevol cosa en anglès. Punt positiu dos: aprendré algun plat Turc, que sempre va bé de saber.

Feliç Aniversari!

Avui, lluny d’aquí algú ha bufat un pastís de la Soms, i més lluny algú altre un pastís de Macarrons. Rodolí!

Bonica coincidència que compartiu el cumpleanys! Us desitjo el millor!

Penso en vosaltres i us estimo.

Ole, ole i ole!

Aquests ha estat un cap de setmana molt clar i català.

Clar perquè ha fet un temps fantàstic, tant que he sortit de casa cada dia vestida d’estiu per primera vegada des de que estic aquí (faldilleta i tirants), tot i que he tornat vestida d’hivern (ja que porto al bolso el kit mitges-samarreta-jersey).

I Català perquè la Eli i l’Albert (més conegut com el cuerpo) han estat per aquí. Ostres tu, quina il·lusió i que raro a la vegada! Realment va ser curtet però maco. Eli, que tot i que una mica més i fas saltar les alarmes del tramvia, em va agradar molt que entressis per un moment en l’estada a San Francisco! L’event principal va ser una barbacue americana amb l’Anna i família. Molt contents. Molt agradable. Una minicomitiva del departament ha San Francisco, té mèrit això! Ei, però tranquils! Que hi veu ser tots! El punt surrealista el van donar un grup d’adolescents CristFanàtics que després de fer una actuació supermegaguayquebienquecantoybailo ens van atacar preguntant que si creiem en el cel i en Crist. Molt fort tot plegat. Llàstima per elles que es van trobar amb un Guillem (el marit de l’Anna) disposat a reconvenir-les, to i que no li vam donar temps suficient. Els havíem d’haver preguntat que opinaven de la Gay Parade que es celebrava al dia següent (o sigui, avui) , a veure quina cara posaven!

I es que si senyors, avui ha estat la 37th Annual San Francisco LGBT Pride Celebration. Moltes carrosses, molta gent desfilant, moltes loques i molta gent rara. He de dir que m’esperava més espectacle, com que són tan exagerats aquesta gent pensava que seria algo fora de lo normal, i la veritat és que tot bastant light. Resumint, el moment més tendre: una parella de iaios en sidecar amb un cartell que deia “56 anys”. El meu trofeu: un collaret amb boles de discoteca dorades. El que més m’ha encuriosit: la presència al desfile de qualsevol cosa imaginable de la Bay Area: policia, bombers, basureros, Google, l'alcalde...tots amb la bandereta de l’Arc Iris. Esta bé que s’incloguin en l’event, és un passet més endavant.

La conclusió és que, comprovat experimentalment, aquí no celebren la revetlla de Sant Joan: no fogueres - no petards - no gent alcoholitzada a altes hores de la matinada. Per acabar, el símbol més vist avui i el que hauríem de conseguir en molts aspectes de la vida:

!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! = !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Solstici d'Estiu

Després de molta indecisió finalment m’he decidit a iniciar un Blog, així podreu estar al corrent de les meves activitats i reflexions a l’altra banda del charco. Ja se que ja fa bastant de temps que estic aquí, però ja se sap...un es situa, veu com va la cosa i poc a poc diu “ah mira, doncs tenir una experiència Blótica no estaria malament tampoc! I si no és ara, quant serà?”, bé, i excuses a part: Si, tots ho sabem, val, soc leeeentaaaaa!

Començo avui perquè és un dia molt especial, i es que és el Solstici d’Estiu (per si a Europa no us ha arribat la noticia, jo us ho dic). És un dia maco, recordat per tots perquè comencen les vacances, la caloreta, les terrassetes, els gelats, els banys, les festes majors, el sol, les siestes. Així que jo, tota pinxa, per celebrar-ho me n’he anat a dalt de tot d’una muntanyeta que queda a prop de casa a veure pondre’s el sol en l’oceà Pacífic. La vista, espectacular: tota la ciutat als peus canviant de colors a cada minut. La companyia, espectacular: tot de gent ben diversa que s’ha proposat el mateix que jo i que, al igual que jo, esperava estar sola dalt d’aquell turonet. El temps, espectacular: gent! Quin fred hòstia! Sort que a aquestes alçades no me’n fio ni un pel del temps de San Francisco i ja vig preparada. Un vent. Un aire. Una cosa.

Així que en aquesta situació he estat contemplant com el sol, en el Solstici d’Estiu, poc a poc s’amagava darrera d’una barreja de núvols i aigua, que poc a poc se l’ha anat engollint, jo atenta, esperant veure el rayo verde (que existeix, almenys a Cadis) que no ha aparegut. Poc a poc l’ha ciutat s’ha anat il·luminant. Meravellós moment en que una ciutat s’encén, com milers de cuques de llum.

I així es com he rebut l’estiu aquest any. Bé, així i amb samarreta interior, samarreta, jersei (de xandall, això si..), forro polar i paravent. Dèieu que fa calor pel Mediterrani?